jo sé que no vull trobar,

per poder seguir buscant

i tenir així una excusa

és la flama mossegant

les hores mortes que espanta,

aquesta nostàlgia, quasi

malaltissa, que s'arrapa

al fons

sobreviure és el problema,

agitar aquest cos inert

que no gosa pronunciar-se

TORNAR A TREPITJAR VERS

TORNAR A MENJAR ESCENARI

 colpeja furiós un passat

irònic, per entendre aquest

present miop, que mira al terra

en aquest del revés continu,

les cicatrius són la drecera

l'eriçó metàl·lic et vigila,

les agulles, són ulls que esperen,

fredes pues, que il·luminen el

camí

 la màscara se’m menja,

ja fa temps que vaig perdre el guió

d’aquesta obra absurda.

ja fa massa del mirall trencat,

del crim i del càstig.

m’hauré d’inventar un nom,

un lloc, una cara.

i si no en tinc prou amb la vida?

 me alimento del vuelo del suicida

me nutren sus razones

ese espacio entre sus ojos

ya sin lágrimas

ya sin párpados de fuego

solo ante el anochecer

el último humano

el triste aleteo del ser

fingiendo ante el espejo

Passar comptes i cremar les naus.

En aquesta llum que devora el

trajecte, per fi sol, vull

plantar la meva creu.

A vegades un té el plaer de ser convidat a participar en obres col·lectives. L'artista Kai Corvus va tenir la idea de demanar-me formar part d'un projecte anomenat Dopppelgänger. Aquí està el resultat, com podeu comprovar, és un fanzine dedicat a Twin Peaks. Us el recomano molt i molt, no perquè jo hi hagi ficat cullerada, sinó perquè La Cuerva, cada cop vola més alt. kaicorvus.com

EL OTRO EN EL ESPEJO

ARRANCAR LA SOLEDAD, DE

ENTRE LAS UÑAS DE LOS MUERTOS, 

MIENTRAS LA AGONÍA REPTA,

ESCALÓN A VÉRTEBRA,

CONSUMIENDO TUS SECRETOS.

CONTINUAR, SEDIENTO POR LAS

CALLES, COMO EL ANIMAL QUE ESCAPA,

GARGANTA A TRAVÉS DE ASFALTO,

PIEL A TRAVÉS DE LLUVIA,

PARA AMANECER SUCIO, CEDIENDO

AL MIEDO CON OJOS DE LECHUZA.

Y ACABAR BAJO EL BOSQUE

ARRASTRANDO MIS YOES POR LAS 

NOCHES, PORQUE SABES QUE ALLÍ,

TRAS LA CORTINA, SE ESCONDE LA

SONRISA.

omplir un desert d'adéus

i entendre que la vida

és un comiat continu,

un ocell sense ales

preguntant perquè, un

laberint dins la motxilla

d'un viatger del temps que

s'apropa, però no arriba

als somnis del vell proletari

que mira aquest futur-trinxera,

aquest present senil, aquest

passat de moda, de rosca,

de voltes de campana que

no sona, perquè no tan sols

calen fusells, sinó dits

que premin el gallet

*

Text que acompanya l'obra de la ceramista Penélope Vallejo amb la col·laboració de l'Alexandra Ortiz

i tu, que mires i escoltes i prens i dónes,

 tanques i obres portes, cels i boques,

de paraules de fang, que emigren,

buscant nous significats

ets la clau d'un espai verbal

en re menor, del ritme còsmic

que batega en les profunditats

d'una illa salvatge que glopeja,

en secret, demàs, camins, arrels i

proteïnes d'aquest regne, que ara

pol·linitzes  

*

GRÀCIES A TOTS I TOTES 

ELS QUE VAU VENIR AL 

RECITAL DE 

"L'ESTRUÇ O LA 

IRREALITAT DE LA TRANSPARÈNCIA"

VA SER UNA NIT BRUTAL