. . . . . . . . . . . . . . . . . . POCO A POCO
.
.
. . . . . . . . . . . . . . . . . vacíate de un salto
. . . . . . . . . . . . . . . .. y llénate de nada
. . . . . . . .. . .. . . . . . . . mientras sopla el viento
y vacía tu cuerpo...
.
.
poco a poco
me muero poco a poco
.
.
... así, despacio
suave y lentamente
la vida te quema
te quema entre las manos
.
.
llueve sobre mojado
en éste
nuestro baile en silencio
con músicos ahorcados
.
.
la imatge "nuestro baile en silencio con músicos ahorcados" és molt bonica, però trist. Per quant un poema de primavera amb floretes, petons i alegria?
ResponEliminaei anaïs, doncs... no ho sé... quan surti suposo... és el que et vaig dir, quan estic bé escric poc, o res, quan estic al pou és quan necessito buidar, i clar, llavors surt el que surt.
ResponEliminaDe tota manera aquest poema és vell, deu tenir un parell d'anys o més i tot, però com últimament no tinc temps per a res, de tan en quan poso coses per no perdre el ritme i refrescar el blog!!!
Ara, tindré en compte la suggerència!!!